dijous, 13 de novembre del 2008

IL DIVINO CODINO

Roberto Baggio (Il Divin Codino) ha estat un dels millors jugadors que ha donat Itàlia en les últimes dècades. "Il Codino" va enlluernar al futbol, en la dècada dels 90, per la seva excel·lent tècnica, la seva gran visió de joc i el seu espectacular canvi de ritme.
Baggio va néixer el 18 de febrer de 1967, en Caldogno (Vicenza). També se’l coneix amb el sobrenom de la coa divina (Il Divin Codino). Aquesta va ser un dels seus símbols d'identitat. A Roberto se’l recorda, majoritàriament, per la seva faceta esportiva però cal destacar la seva gran labor humanitària, és embaixador de les Nacions Unides. És practicant de la religió budista.
Michel Patlini va dir que Baggio era un nou i mig, ja que no era el clàssic deu ni el clàssic nou. Era un jugador que tenia les qualitats de les dues posicions. Els 318 gols que va marcar al llarg de la seva carrera, així ho demostren.


Va començar la seva carrera en el Vicenza amb només 15 anys. Després de tres bones temporades a l'equip local va donar el saltat a un gran, la Fiorentina, l'any 85. Tres dies abans de signar el seu contracte pateix una greu lesió, però la Fiorentina va confiar en ell i signen el contracte. En aquests anys va patir greus lesions que feien presagiar el pitjor, el fi de la seva carrera. La lesió més important va ser el trencament del seu genoll dret, li van posar més de 200 punts de sutura. Baggio era al·lèrgic als calmants, degut això els seus períodes de recuperació eren més llargs. Però gràcies al budisme va poder seguir endavant. L'any 87 torna a recaure de la lesió i d'aquí li ve el sobrenom del futbolista de la cama i mitja. La seva reaparició als terrenys de jocs és contra el Nàpols de Maradona i en aquest partit va marcar un golàs. Aquest partit va acavar 1-1 i el Nàpols es va proclamar campió de lliga. L'any 90 porta la seva Fiorentina a la final de la Uefa. Aquest partit el va perdre contra el seu pròxim equip, el Juventus. La seva marxa de Florència a Torí, després d'un gran mundial, va ser el fitxatge més car de la història, en aquell moment. L'afició viola no va entendre la marxa de Baggio, el seu jugador més estimat i admirat. L'italià va declarar que l’havien obligat acceptar el traspàs. Amb els de Florència va jugar 135 partits i va anotar 55 gols.


En la Vecchia Signora es van veure els millors anys de Baggio. Va jugar a un gran nivell les 5 temporades que va estar amb els juventins, amb els quals va aconseguir un Scudetto, una copa italiana i una Uefa. En l'any 93 aconsegueix el pilota D'Or i el FIFA World Player. Amb la Juve va jugar 202 partits i va marcar 115 gols.


L'any 95 va fitxar pel Milan de Berlusconi. En els rossoneri va estar dues temporades i va aconseguir un scudetto. No va jugar a un gran nivell i semblava que el declivi de la seva carrera ja començava. Amb el Milà va jugar 67 partits i només va anotar 19 gols.
L'estiu del 97 fitxa pel Bolonya. Amb els rossoblu va fer una gran campanya que li va servir per entrar en la convocatòria per al Mundial de França 98. Després del mundial va tornar a Milà, però aquesta vegada per jugar amb l'Inter. Amb el Bolonya va anotar 23 gols en 33 partits.
Les seves dues temporades amb l'Inter van ser per oblidar. No va rendir a un gran nivell. En això va col·laborar Lippi, el seu entrenador en aquests anys, el qual no era un admirador del seu estil de joc. Les dades demostren clarament el seu pobre nivell: va jugar 61 partits i va marcar 18 gols. Després de no ser inclòs a la llista de l'Euro de l'any 2000 decideix abandonar la seva ciutat maleïda, Milà, i anar-se'n a Brescia.


A Brescia va jugar les seves últimes quatre temporades com a professional i es va poder tornar a veure la cua divina en acció. Una inoportuna lesió de lligaments li va impedir anar al Mundial del 2002. En aquestes quatre temporades Baggio va jugar 100 partits i va aconseguir perforar la meta rival en 46 ocasions. A Brescia va estar sota les ordens de Carlo Mazzone, el qual va entendre a la perfecció a Baggio. Roberto va fer unes declaracions en les quals es lamentava pel fet de no haver pogut trobar a un entrenador com Carlo abans. Mazzone va saber treure el millor d'ell en el final de la seva carrera. Roberto Baggio es va convertir en el capità i en el major ídol de la història dels Rondinelle. El dorsal que va lluir, el 10, està retirat.
Baggio va deixar els terrenys de joc al final de la temporada 2004 als 37 anys. Va jugar en 6 equips en la seva llarga carrera com a futbolista. Els colors que més va sentir van ser els de la Florentina, però el seu últim equip també el va marcar molt, el Brescia.
És el cinquè màxim golejador de la història de la lliga italiana i també ocupa la mateixa posició en la història de la selecció italiana. És l'únic jugador italià que ha estat capaç de marcar en tres campionats del món seguits.
La trajectòria de Baggio amb la selecció italiana mereix un capitulo a part. Amb l'azzurra va tenir una història agredolça. La seva “vida” amb la selecció es va veure marcada, per sempre, per la final del Mundial del 94. Hi ha una frase que ho diu tot: “Aquell penal l’he tirat de totes les formes, en somnis, en el passadís de casa i sempre l’he marcat, va ser el moment més dur de la meva carrera i, si pogués esborrar un moment, seria aquest”.
Va debutar amb la squadra azzurra en un partit amistós contra Holanda el 16 de novembre de 1988. El seu primer gol com internacional el va marcar a l'Uruguai, en el seu tercer partit. En la fase final del Mundial del 90 va marcar un golàs contra Txecoslovàquia. En aquest Mundial va jugar 5 partits i va aconseguir marcar dos gols. Itàlia va quedar tercera.


Però, com ja he dit, el mundial dels Estats Units marcaria la seva carrera. En aquesta cita va passar d'heroi a fracassat en pocs segons. Fallà el penal decisiu que va donar el títol de campió del Món al Brasil. El Mundial no va començar molt bé per a Baggio ja que va fer una primera fase pobra, fins i tot el seu entrenador va prescindir d'ell en moments importants, com contra Noruega. Però a partir dels vuitens Roberto va treure tota la seva màgia i gràcies a ell Itàlia arribà la final. Contra Nigèria va rescatar a la seva selecció de l'eliminació i la va ficar a quarts amb dos gols. En la ronda següent va eliminar a Espanya amb un golàs, marca de la casa. En semifinals va tornar a marcar per partida doble, Itàlia va superar per la mínima a Bulgària i Baggio estava al cel. Però el destí ja estava escrit i el 17 de juliol de 1994 no era el seu dia. Va llançar el penal decisiu i el va fallar. Sacchi el va obligar a tirar-lo, sabent que tenia dolors en el turmell, i el fallà clarament. Aquest va ser el seu pitjor moment. El crac va demostrar, amb el pas del temps, saber sobreposar-se a aquesta pesada llosa que sempre el seguirà. Una dada curiosa és que és el millor llançador de penals de la història d'Itàlia, però la seva carrera quedarà per sempre marcada per un penal fallat.

En el Mundial de 98 també va participar. Itàlia va caure contra França als quarts i ell va marcar dos gols.
El seu acomiadament de la selecció va ser en un amistós contra Espanya el 28 d'abril del 2004.
El seu final com a futbolista professional va ser el 16 de maig en San Siro. L'afició el va ovacionar durant uns minuts. Un merescut adéu a un dels futbolistes més grans que ha donat Itàlia en tota la seva història.
Il divin codino era un jugador diferent. Feia màgia amb la pilota. A més d'això tenia una gran esperit de superació que li va permetre seguir endavant i sobreposar-se a les seves importants lesions.
Quan Roberto Baggio agafava la pilota podia passar qualsevol cosa. Sempre estarà en la memòria dels aficionats al futbol pels seus grans gols i per les seves espectaculars jugades. Per molt que passin els anys la seva màgia mai s'apagarà.

Fins sempre!