Fran

La llegenda que he elegit per a aquesta setmana és Francisco Javier González Pérez, “FRAN”. També era conegut com a “O Neno”. Va ser un jugador que va marcar un abans i un després en la història del Deportivo i del futbol gallec.

Fran no era un jugador que destaqués per tenir una velocitat endimoniada però si per la seva excel·lent tècnica, per un gran toc de pilota, una gran visió de joc i per fer uns grans centres des de l'esquerra. Jugava d'interior esquerre però alguna vegada també se’l va utilitzar de mitja punta.
Fran va néixer el 14 de juliol de 1969 en Carreira (La Corunya, Galícia). Tota la seva trajectòria com a professional la va desenvolupar amb la samarreta del Deportivo de la Corunya. L'equip i ell jugador van créixer de la mà i els dos junts van aconseguir escriure una impressionant llegenda. També va jugar amb la vermella, però només ho va fer en 16 ocasions. Una xifra molt baixa tenint en compte la seva gran qualitat.
La seva trajectòria va començar en el 88 quan el Deportivo estava a segona. Però van ascendir a la primera divisió i de la mà del mític Arsenio Iglesias es va crear el Súper Depor. Aquell equip va enamorar a tots els aficionats pel seu gran joc i Fran era una de les seves referències. En la temporada 92/93 Fran és elegit com a millor jugador espanyol de la lliga.
El seu primer títol va ser la Copa del Rei del 95 i a l'inici de la temporada següent guanyen la súper copa d'Espanya.

Després d'aquests triomfs Fran i el Depor van estar uns anys sense guanyar res, però l'any 2000 va ser un any per a recordar. Fran va aconseguir entrar en la convocatòria per a l'Eurocopa del 2000, la seva únic presència en un gran torneig, i va alçar el seu primer, i únic, títol de lliga. Després de l'Euro va guanyar la Súper copa d'Espanya.
Però si el 2000 va ser el millor any de la història dels gallecs el 2002 Fran i els seus companys van tornar a escriure, en lletres de l'or, la seva particular llegenda. Van guanyar al Madrid al bernabéu a la final de copa del rei, el “centenariazo”, contra tot pronòstic. L'agost del 2002 Fran va aconseguir el seu últim trofeu com a professional, la Supercopa d'Espanya.
Va jugar més de 400 partits a primera divisió i malgrat no ser un gran golejador va marcar 44 gols en la màxima categoria del futbol espanyol.
A Europa Fran i el seu Deportivo van donar grans dosis de bon futbol, la millor i la més recordada és la del 6 d'abril del 2004 davant el Milà. Els d'Irureta van guanyar 4 a 0 al Milàn a Riazor i es van ficar en semifinals de la Champions. Fran va marcar l'últim gol cosa i els gallecs van remuntar el 4-1 de San Siro. Però en la següent ronda la sort no els va acompanyar i el Porto de Mourinho, Maniche, Deco i companyia els va superar per la mínima. Guanyar la Champions hagués estat el colofó final a la gran carrera de Fran.
Al llarg de la seva carrera Fran va poder abandonar la Corunya destí a la capital o Barcelona, però per uns motius o per altres, el destí va voler que fora profeta en la seva terra.
El Juny de 2005 es va retirar després de 17 anys vestint els colors del Deportivo. Els aficionats del Deportivo i els de la resta del continent sempre tindrem en ment a aquell gran jugador que va formar part del millor Deportivo de la Corunya de la història.

George Weah

George Manneh Oppong Ousman Weah, conegut popularment com George Weah, va ser un dels davanters més destacats dels noranta. Ha estat el millor jugador del segle XX al seu país, Libèria, i en el seu continent.
A Weah el van comparar amb Van Bastin. L'africà era un davanter amb molta presència, joc directe i bona definició. Les seves millors qualitats eren la seva gran velocitat, una bona tècnica, la seva potència física i un gran tret. El gol, estratosfèric, que va marcar el 8 de setembre del 96 al Verona, en el minut 90, és una clara mostra de totes les habilitats que posseïa.
George Weah va néixer l'1 d'octubre de 1966 a Monròvia (Libèria). Era tot un prodigi físic (1'85m).
Va ser un davanter, que mentre li va durar el físic, va marcar molts gols. Alguns d'al·lucinants com l’esmentat anteriorment. Va marcar una època tant al seu país com en el seu continent. Va ser el primer africà, de nacionalitat, que va guanyar el pilota d'or i el FIFA World Plaer.
Ha estat el millor jugador de la història de Libèria i dels millors del continent africà. Amb les estrelles solitàries no va arribar a disputar un mundial, però si dues copes Àfrica, en les que va aconseguir 1 gol. Weah va ser el màxim per a aquest humil país, que va posar dins del mapa futbolístic. Va jugar en clubs de 6 països diferents: Libèria, Camerun, França, Itàlia, Anglaterra i E.U.A.
George va començar la seva carrera en equips del seu país (Young Survivor de Clartown, Bongrange Company, Might Barole e Invincible Eleven) dels quals les dades estadístiques són molt escassos. Amb els Invincible Eleven va jugar 23 partits i va marcar 24 gols.
Aquests bons registres els van permetre emigrar a un altre país africà, Camerun. En aquest país va estar un any. Va jugar en el Tonnerre Yaounde i va guanyar la lliga del 1988. Els 15 gols en 18 partits i les seves qualitats li van permetre donar el salt cap al vell continent.
El Mònaco de Arsene Wegner el va fitxar l'any 88. El tècnic francès va ser el “encarregat” de polir a aquest gran davanter i Weah sempre li ha estat molt agraït. Amb els del principat va estar 4 temporades. En les que va guanyar una copa francesa i va arribar a una final de Recopa, que va perdre contra el Werder Bremen. L'any 1989 va ser nomenat millor jugador del continent africà. Amb el Mònaco va jugar 129 partits i va marcar 59 gols.
El Liberià no parava de créixer i volia guanyar títols. Per aquest motiu canvià d'aires i se'n va anar a la capital francesa. Al gran Paris Saint German dels noranta, un va compartir vestuari amb grans jugadors com Ginola. En Paris, va estar 3 temporades en les quals va guanyar una lliga francesa, una copa de França i una copa de la lliga. També va tornar a ser nomenat millor jugador Africà el 1994. Els seus números en el campionat francès eren bons, però on més destacava Weah era a les competicions europees. La seva gran campanya en la Champions del 94, va ser el màxim golejador amb 8 gols, li va servir per fitxar per un dels més grans, el Milà. Amb el PSG va jugar 137 partits i va anotar 55 gols.La trajectòria amb el Milà va ser la que li va catapultar al més alt del panorama futbolístic. A Itàlia va estar 4 temporades i mitja, se'n va anar el gener del 2000. Amb els italians va guanyar títols individuals i col·lectius. Amb els de milanelo va aconseguir 2 scudettos. A títol individual va guanyar el 1995 el FIFA World Player, el pilota d'or i el trofeu com a millor jugador d'Àfrica. És l'únic jugador, amb nacionalitat africana, que ha guanyat el FIFA World Player i el pilota D'or, en tota la història del futbol. El pilota D'or la va guanyar per davant de Klinsmann i el FIFA World Player per davant del seu company d'equip, Maldini. En l'any 96 va quedar segon en el FIFA World Player per darrere de Ronaldo. Van ser unes bones temporades en les quals va poder demostrar les seves grans qualitats i ser uns dels “primers” davanters del segle XXI. Va jugar amb la pressió d'haver de fer oblidar al mític Van Bastin, però Weah no va defraudar. Amb el Milà va jugar 147 partits i va marcar 58 gols.El gener del 2000 va fer les maletes i emigrà cap Anglaterra. El seu destí era Londres, el Chelsea. Weah, en els seus últims anys com a futbolista, ja tenia les seves qualitats molt minvades. Amb els Blues va guanyar la copa anglesa. Només va jugar 11 partits i va anotar 4 gols.L'estiu del 2000 se'n va de Londres destí Manchester. Amb el city només va estar uns mesos i en el gener del 2001 va tornar a la seva França estimada. Amb els The Sky Blues només va poder anotar 1 gol en set partits. Com indiquen les dades, Weah ja estava en el declivi de la seva carrera.Va fitxar per l'Olympique de Marsella. Amb els de Marsella va disputar 19 partits i va marcar 5 gols.
Després d’això George se'n va anar als Emirats Àrabs. Aquí va jugar 2 temporades amb el Al Jazira. En 19 partits va marcar 13 gols. Va ser l'acomiadament a un dels més grans d'Àfrica. Un jugador que va servir de model per a l'estereotip de davanter actual.
Amb tots aquests equips Weah va disputar, sumant tots els campionats nacionals i internacionals, 510 partits i va perforar la meta rival en 234 ocasions. Una mitjana de 0'46 gols per partit. En els seus gols es podia apreciar la varietat de qualitats que tenia el liberià: rapidesa, potència, habilitat, bon tret, remat de cap, etc. Un davanter molt complet, que a banda de ser recordat per les seves qualitats com a futbolista també ho serà per ser una gran persona.

Amb la Selecció de Libèria va jugar 60 partits i va marcar 22 gols. Va jugar dues copes d'Àfrica, les úniques en la que ha participat el seu país, i va estar a punt de passar la primera ronda però la sort no els va acompanyar. Weah, només va anotar un gol en aquesta competició, va ser en el partit inaugural de la Copa Àfrica del 2002 contra la selecció amfitriona, Mali. El partit va acabar amb empat gràcies al gol de Keita, actual jugador del Barça, en el minut 87. En aquesta edició Libèria tenia moltes opcions de fer història, però va veure com li van remuntar dos partitis en els tres últims minuts.
Weah sempre serà recordat com un dels grans davanters dels noranta. En ell s'ajuntava qualitat i potència. “Va servir” de model per als davanters que més triomfen al futbol d'avui dia.

Gheorghe Hagi

Gheorghe Hagi va ser un dels millors jugadors de la dècada dels vuitanta i noranta d’Europa. Al seu país va ser el millor jugador de tota la història.

També era conegut com “El Maradona dels Càrpats”. Era un mitja punta amb molta habilitat. Solia caure a la banda esquerra. Les seves millors qualitats eren: els passes mil·limètrics, una gran visió de joc, bon regat i, la millor, el seu potent xut. Malgrat no ser un davanter, al llarg de la seva carrera, va tenir uns bons registres golejadors.

Gica Hagi va néixer 5 de febrer de 1965 en Sacele (Rumania). No era molt alt (1'74m), però era un jugador corpulent que sàvia cobrir molt bé la pilota.

Tot i ser mitja punta va marcar gols de gran bellesa, gràcies al seu espectacular tret. També va deixar alguns regats per al record. Ha sigut un dels millors llançadors de faltes de tota la historia.

Gica ho va ser tot per a la seva selecció, junts van créixer. En ella va guanyar gran prestigi internacional, però mai va aconseguir cap títol amb la Tricolorii. Va jugar tres eurocopes i tres mundials. La seva vida a nivell de clubs va ser intensa, però amb alts i baixos. Va jugar en 4 països: Romania, Espanya, Itàlia i Turquia. Es va enfundar la samarreta dels dos grans de la lliga: Madrid i Barça.

Hagi va començar la seva carrera en el Fòrum Constanta, temporada 82-83. El seu debut en primera divisió va ser l'11 de setembre de 1982, als 17 anys. Aquesta temporada va jugar 18 partits i va marcar 7 gols. Aquests bons registres li van servir per fitxar per un equip “més” gran.

Amb 18 anys comença la seva aventura en el Sportul Studentesc. En aquest equip va jugar 3 temporades i va poder disputar competicions europees. També va debutar amb la selecció nacional. Va ser nomenat millor jugador de Romania l'any 85 i va guanyar dues vegades el trofeu de màxim golejador. Amb el Sportul va jugar 108 partits i va anotar 58 gols. Això li va permetre fitxar pel campió d'Europa.

Be, en un principi l’Steaua només el contractava per a un partit, la final de la Supercopa d'Europa que els enfrontava al Dinamo de Kíev. Hagi va marcar l'únic gol de l'encontre i va donar el títol als de Bucarest. Veient aquesta exhibició, el Steaua no el va deixar tornar al seu equip, Sportul, i el va fitxar definitivament. Van ser els millors anys de Hagi. En els militars va guanyar tres lligues i tres copes. També va arribar a les semifinals de la Copa d'Europa la temporada de la temporada 87-88 i en la següent, a la final que van perdre contra el Milan. Aquest Steaua de Bucarest era un gran equip, que va aconseguir un rècord que segueix vigent en l'actualitat a nivell europeu, va ser capaç d’estar 104 partits invicte en el campionat domèstic. Gica va tornar a ser nomenat millor futbolista de Romania l'any 87 i aquest mateix any va ser el màxim golejador de la Copa d'Europa, empatat amb altres jugadors. L'any 89 va quedar segon en el trofeu Bravo, per darrere de Paolo Maldini. Es va acomiadar de la lliga romanesa i del Steaua el 6 de maig del 90, marcant un gol en la victòria del seu equip. Amb els vermells i blaus va disputar 97 partits i va marcar 76 gols.

Després del Mundial fitxa pel Madrid. El preu del seu traspàs va ser el més alt pagat mai a un equip romanès. A la capital va estar dues temporades, però no va rendir a gran nivell. Només va poder guanyar un trofeu, la Supercopa d'Espanya contra el Barça, l'estiu del 90. En el seu últim any a Madrid van aconseguir el subcampionat de lliga. Amb els blancs va disputar 63 partits i va marcar 15 gols.

Després d'aquest sotrac, decideix fer les maletes i provar sort en la sèrie A. Fitxa pel Brescia. Va estar dues temporades, en les que va ser nomenat millor futbolista de l'any en el seu país (93 i 94). Va arribar a una final de copa, però no va aconseguir guanyar-la. La seva marxa d'Itàlia, malgrat jugar a bon nivell, va estar condicionada pel fet que el Brescia jugava en la sèrie B. Amb els italians va jugar 61 partits i va marcar 15 gols. Igual que 4 anys abans, un gran mundial li permet tornar a la lliga. Aquesta vegada va recalar a les files del Barcelona. Aquells anys era normal que els jugadors fessin el pont aeri, Gica ho va fer però amb escala a Itàlia. Espanya no estava feta per a ell i la història es va repetir. Temps arribar va guanyar la Supercopa d'Espanya, però ja no va fer res més. Pel que serà recodat, del seu pas com a culé, és pel gol que li va marcar al Celta a Balaidos des del mig camp. Un partit ofert pel canal +,en qual la visió del terreny de joc era nul·la degut a la boira. A Barcelona va estar les mateixes temporades que a la capital, va disputar 35 partits i només va marcar 7 gols.

L'estiu del 96, després d'una discreta Eurocopa d'Anglaterra, fitxa pel Galatasaray amb 31 anys. Amb els lleons va jugar 5 temporades i va guanyar títols nacionals, internacionals i trofeus individuals. Aquest Galatasaray va ser un equip històric. Van guanyar la Uefa i la Supercopa d'Europa, la primera davant l'Arsenal i la segona davant el Madrid. Tenen l’honor, compartit amb l'Ajax, de ser l'únic equip que ha guanyat la Uefa sense perdre cap partit. També són l'únic equip turc que ha guanyat un trofeu a nivell europeu. Aquest conjunt va estar comandat, entre d'altres, per un Hagi estel·lar. El “Maradona” dels carpats va voler acavar la seva carrera “por todo lo alto”. Va guanyar 4 súper lligues turques, 2 copes turques, 1 Uefa i 1 Supercopa d'Europa. En la seva última etapa va tornar ser nomenat millor jugador de l'any (97,99 i 2000) i millor futbolista del segle XX de Romania. També ha estat designat com el millor jugador estranger que ha passat en tota la història per la lliga turca.

Va vestir la samarreta de 7 equips diferents. Amb ells va jugar, entre campionats domèstics i internacionals, la quantitat de 606 partits i va marcar 268 gols. Una mitjana de 0'44 gols per partit. Molts d'aquests gols van ser de gran bellesa, ja que la seva tremenda esquerra llançava uns míssils que no es podien aturar.

Amb Hagi la selecció romanesa es va fer gran i va ser un combinat respectat en totes les competicions. Ha disputat 125 partits amb la tricolor i ha marcat 35 gols. És el màxim golejador de la seva història i el segon amb més internacionalitats. Un altre rècord que posseeix amb el seu país és el d'arribar a quarts tant en el mundial de 94 com en l'Eurocopa del 2000. Romania no ha arribat mai més a n’aquesta ronda, en les dues competicions. Va jugar les fases finals dels mundials del 90, 94 i 98 i les Eurocopes del 84, 96 i 2000.

El seu debut com internacional va ser el 10 d'agost del 83 a Oslo, en un partit amistós contra Noruega que va acabar amb empat. Des d’aquest dia Hagi es va convertir en l'ídol del seu país i en el referent del combinat romanès. El seu primer gol li va marcar a Irlanda del Nord a finals del 84.

Gica va comandar una gran generació de futbolistes (Popescu, Raducioiu, Petrescu, Dumitrescu, Ilie, etc.) que va posar a Romania dins del mapa futbolístic. En la seva primera gran competició, Eurocopa 84, va jugar els dos primers partits, però la seva selecció va quedar última de grup.

La seva explosió amb Romania va ser en el Mundial dels Estats Units. Els romanesos van acabar la primera fase com primers de grup, jugant a un gran nivell. En els vuitens els va tocar la sempre temuda argentina. Els tricolore van tornar ha fer una exhibició, Hagi va marcar l'últim gol, i van guanyar per 3 a 2. Ja eren uns candidats al títol, però havien de superar en quarts a la Suècia de Brolin, Ravelli i companyia. Va ser un gran partit que va haver de decidir-se en els penals. Però, de la mateixa manera que en el mundial de 90, la sort no va acompanyar als romanesos i van quedar eliminats. Hagi va ser un dels millors jugadors del torneig, per a alguns com Pelé va ser el millor. En aquest Mundial Gica va materialitza tres gols, però el que va marcar davant Colòmbia en la primera fase va ser elegit com el cinquè millor gol de la història dels mundials.En el Mundial de França va decidir posar fi a la seva etapa amb la selecció, però les seves bones campanyes en el Galatasaray i el clamor popular van fer que es repensés i tornés per jugar l'Eurocopa del 2000. Romania va arribar per primera vegada, en la seva història, els quarts de final en una Eurocopa, però es va topar amb una gran Itàlia. Aquest va ser l'últim partit del “Maradona dels Càrpats” amb la seva selecció. Una digna retirada al millor futbolista de la història romanesa.

Després de la seva retirada, Gica no va voler allunyar-se de “el seu” món. Va començar a fer d'entrenador i entre d'altres ja ha dirigit a la selecció romanesa, al Galatasaray i al Steaua de Bucarest.

Gheorghe Hagi va ser un dels millors 10 del futbol europeu en la dècada dels 80 i 90. Sempre recordarem la seva exquisida esquerra i els magnífics gols que va marcar amb el seu terrible xut.

Aquest vídeo és un resum de la seva trajectòria. Surten els millors gols i les millors jugades que Hagi va ser amb els seus equips i amb la selecció.

Jürgen Klinsmann

Jürgen Klinsmann va ser un dels millors davanters centres europeus de les dècada dels noranta, a finals dels vuitanta ja jugava a un gran nivell.

Va néixer el 30 de juliol de 1964 en Göppingen (Alemanya). Klinsmann era el prototip de jugador alemany ideal: pèl ros, alt (1'85m), fort, lluitador, ràpid…
Al llarg de la seva carrera va fer grans gols: jugades acrobàtiques, grans arrencades que culminava amb forts trets, etc, però sempre serà recordat pels seus remats de cap i per la rapidesa que es preparava el xut.
Una anècdota és que era capaç de córrer els 100 metres en 11 segons.

La fama internacional i títols més importants els va aconseguir amb la samarreta de la seva selecció (va guanyar 1 Mundial i 1 Eurocopa), però la seva carrera a nivell de clubs també va ser destacada. Va jugar en 4 de les 5 lligues més importants: Itàlia, Anglaterra, Alemanya i França. Les samarretes més importants que es va enfundar van ser la de l'Inter de Milà i la del Bayern Munic, amb les quals va guanyar trofeus.
Va començar la seva carrera en el modest Stutgarter Kickers, que en aquells anys militava en la segona divisió alemanya. Després d'unes bones campanyes el Stuttgart el va fitxar. En el Stutgarter Kickers va jugar 44 partits i va anotar 21 gols, la majoria d'aquests (19 gols) els va marcar en la seva última temporada.

Va debutar en la Bundesliga amb el Stuttgart. Estar en aquest equip li va permetre seguir creixent com a futbolista i guanyar fama. Gràcies a les seves qualitats, fort xut i bon cop de cap, va ser inclòs en les convocatòries de la selecció alemanya. La temporada 87/88 va aconseguir ser el màxim golejador de la Bundesliga, 19 gols, i en aquesta mateixa campanya va debutar amb la selecció teutona, 12 de desembre de 1987. També va ser elegit com a millor jugador de la Bundesliga. Amb la samarreta del Stuttgart va disputar 156 partits i va marcar 75 gols. Aquests registres li van servir per fitxar pel campió italià, Inter de Milà, l'estiu del 89.

A Milà va coincidir amb dos mites alemanys, Mathaus i Brehme. En aquells anys l’Inter l’entrenava Trapattoni, tècnic defensiu. El seu primer any no va ser dolent i va fer 13 dianes. Amb aquests registres es va guanyar el respecte del públic italià. En un principi va signar per tres temporades, però després va amplir el seu contracte. Però la temporada 91-92 va ser molt dolenta, tant per al club com per a Klinsmann, aquest fet el va fer canviar de plans i va fer les maletes. Amb els nerazzurris només va conquistar la copa Italiana i la Uefa, anys 90 i 91 respectivament. A Milà va jugar 95 partits i va anotar 34 gols.
Després de la seva experiència en el calcio va decidir provar sort a França. Es va incorporar a les files del Mònaco. Va estar dues temporades en les quals va marcar 29 gols en 65 partits. Aquests bons registres en el principat li van servir per anar-se'n a una lliga més poderosa, la Premier.

L'estiu del 94 fitxa pel Tottenham. Els seus inicis a la Premier van ser complicats, ja que l'afició anglesa tenia mals records, recents, de la Alemanya de Klinsmann. Però el teutó es va guanyar al public anglès i va rendir a un gran nivell. Va guanyar el premi al millor futbolista de la Premier. Amb la samarreta dels Spurs va jugar 41 partits i va anotar 21 gols.

Després d'aquest breu pas pel futbol anglès, només va estar una temporada però que va ser molt bona, va tornar al seu país per jugar en el Bayern. A finals del 95 és elegit tercer millor jugador del món per la FIFA, aquesta mateixa temporada guanya la Uefa i és nomenat millor jugador de la competició. La següent campanya guanya la Bundesliga amb els de Munic. Després de guanyar aquest títol torna a fer les maletes amb destinació a Itàlia. Amb la Sampdoria va disputar 65 partits i va marcar 31 gols.
Aquesta aventura només li va dura uns mesos. Amb els Blucerchiati tan sols va jugar 8 partits i va fer 2 dianes. Al mercat d'hivern (gener 1998) se'n va, una altra vegada, cap a Londres amb la intenció de retirar-se dignament.
A Anglaterra, Tottenham, va tornar a demostrar que els vells rockers mai moren i va marcar 9 gols en 15 partits. Es retira l'estiu del 98 amb la samarreta de la selecció alemanya en el mundial de França.
Després de la seva retirada se’n va anar a viure als Estats Units. A Amèrica va seguir entrenant-se i no va perdre el seu bon estat de forma. Per aquest motiu, es va atrevir, als 39 anys ha jugar a la lliga americana amb l'Orange County Blue Star. Va disputar 8 partits en la temporada 2003-04 en els que va marcar 5 gols. Una anècdota més a la seva gran carrera com a professional.
Al llarg de la seva trajectòria va vestir la samarreta de 8 equips diferents, gairebé 500 partits oficials, amb una mitjana de 0'47 gols per partit. Només amb aquesta mitjana ens adonem del gran davanter que va ser.

La seva “vida” amb la selecció alemanya mereix un capítol a banda.
Amb la Die Mannschaft va jugar 108 partits i va marcar 47 gols. És el segon màxim golejador de la seva història, igualat amb Rudi Völler, i només és superat per Gerd Müller.
Amb els teutons va guanyar el Mundial de 1990 a Itàlia, l'Eurocopa del 1996 a Anglaterra i la medalla de bronze en les olimpíades de Seül de 1988. Va ser subcampió de l'Eurocopa de 1992, va perdre contra la Dinarmarca dels Laudrup i Schmeichel. En l'Eurocopa d'Alemanya 88 va caure en semifinals, 1-2 contra la gran Holanda de Koeman, Van Bastin, Rijkaard, Gullit…
Va debutar amb la seva selecció el 12 de desembre del 1987 contra el Brasil, empat a 1. El seu primer gol com internacional el va marcar a Suïssa el 27 d'abril de 1988.
En total va participar en tres fases finals de mundials i eurocopes. En els mundials va disputar un total de 17 partits i va anotar 11 gols. En les eurocopes va jugar 13 partits i va fer 5 dianes. Els Mundials eren la seva competició preferida.
El seu pas pels mundials va deixar una dada curiosa. En el Mundial d'Itàlia 90, que va guanyar, va jugar tots els partits i només va marcar 3. Un d'aquests tres va ser el que va servir per eliminar a Holanda en vuitens, era la venjança de l'eliminació en el 88 en el “seva” Eurocopa. En el mundial d'USA 94 va marcar en tots els partits menys en el de quarts, on els alemanys van caure eliminats per la gran Bulgària de Stóitxkov, 2-1. En el Mundial de França 98 li va passar un cas similar. Va anotar en totes les victòries teutones i en quarts, que van perdre contra Croàcia, no va mullar. Una anècdota “graciosa”.
Es va retirar a Lió el 4 de juliol del 98, partit de quarts de final del Mundial de França 98 en el que Alemanya es van enfrontar a Croàcia.

En l'actualitat exerceix d'entrenador del Bayern Munic, que després d'un inici irregular sembla que s'està tornant a guanyar la confiança a base de bons resultats. Són tercers a tres punts del líder. Però la seva primera experiència com a entrenador va ser amb la selecció alemanya l'any 2004. A la qual, contra tot pronòstic, va portar a la tercera posició del “seu” mundial.
El 18 alemany forma part de la història d'aquest esport. La seva velocitat, la seva potència, els seus cops de cap i els seus remats ràpids sempre seran recordats.

IL DIVINO CODINO

Roberto Baggio (Il Divin Codino) ha estat un dels millors jugadors que ha donat Itàlia en les últimes dècades. "Il Codino" va enlluernar al futbol, en la dècada dels 90, per la seva excel·lent tècnica, la seva gran visió de joc i el seu espectacular canvi de ritme.
Baggio va néixer el 18 de febrer de 1967, en Caldogno (Vicenza). També se’l coneix amb el sobrenom de la coa divina (Il Divin Codino). Aquesta va ser un dels seus símbols d'identitat. A Roberto se’l recorda, majoritàriament, per la seva faceta esportiva però cal destacar la seva gran labor humanitària, és embaixador de les Nacions Unides. És practicant de la religió budista.
Michel Patlini va dir que Baggio era un nou i mig, ja que no era el clàssic deu ni el clàssic nou. Era un jugador que tenia les qualitats de les dues posicions. Els 318 gols que va marcar al llarg de la seva carrera, així ho demostren.

Va començar la seva carrera en el Vicenza amb només 15 anys. Després de tres bones temporades a l'equip local va donar el saltat a un gran, la Fiorentina, l'any 85. Tres dies abans de signar el seu contracte pateix una greu lesió, però la Fiorentina va confiar en ell i signen el contracte. En aquests anys va patir greus lesions que feien presagiar el pitjor, el fi de la seva carrera. La lesió més important va ser el trencament del seu genoll dret, li van posar més de 200 punts de sutura. Baggio era al·lèrgic als calmants, degut això els seus períodes de recuperació eren més llargs. Però gràcies al budisme va poder seguir endavant. L'any 87 torna a recaure de la lesió i d'aquí li ve el sobrenom del futbolista de la cama i mitja. La seva reaparició als terrenys de jocs és contra el Nàpols de Maradona i en aquest partit va marcar un golàs. Aquest partit va acavar 1-1 i el Nàpols es va proclamar campió de lliga. L'any 90 porta la seva Fiorentina a la final de la Uefa. Aquest partit el va perdre contra el seu pròxim equip, el Juventus. La seva marxa de Florència a Torí, després d'un gran mundial, va ser el fitxatge més car de la història, en aquell moment. L'afició viola no va entendre la marxa de Baggio, el seu jugador més estimat i admirat. L'italià va declarar que l’havien obligat acceptar el traspàs. Amb els de Florència va jugar 135 partits i va anotar 55 gols.

En la Vecchia Signora es van veure els millors anys de Baggio. Va jugar a un gran nivell les 5 temporades que va estar amb els juventins, amb els quals va aconseguir un Scudetto, una copa italiana i una Uefa. En l'any 93 aconsegueix el pilota D'Or i el FIFA World Player. Amb la Juve va jugar 202 partits i va marcar 115 gols.

L'any 95 va fitxar pel Milan de Berlusconi. En els rossoneri va estar dues temporades i va aconseguir un scudetto. No va jugar a un gran nivell i semblava que el declivi de la seva carrera ja començava. Amb el Milà va jugar 67 partits i només va anotar 19 gols.
L'estiu del 97 fitxa pel Bolonya. Amb els rossoblu va fer una gran campanya que li va servir per entrar en la convocatòria per al Mundial de França 98. Després del mundial va tornar a Milà, però aquesta vegada per jugar amb l'Inter. Amb el Bolonya va anotar 23 gols en 33 partits.
Les seves dues temporades amb l'Inter van ser per oblidar. No va rendir a un gran nivell. En això va col·laborar Lippi, el seu entrenador en aquests anys, el qual no era un admirador del seu estil de joc. Les dades demostren clarament el seu pobre nivell: va jugar 61 partits i va marcar 18 gols. Després de no ser inclòs a la llista de l'Euro de l'any 2000 decideix abandonar la seva ciutat maleïda, Milà, i anar-se'n a Brescia.

A Brescia va jugar les seves últimes quatre temporades com a professional i es va poder tornar a veure la cua divina en acció. Una inoportuna lesió de lligaments li va impedir anar al Mundial del 2002. En aquestes quatre temporades Baggio va jugar 100 partits i va aconseguir perforar la meta rival en 46 ocasions. A Brescia va estar sota les ordens de Carlo Mazzone, el qual va entendre a la perfecció a Baggio. Roberto va fer unes declaracions en les quals es lamentava pel fet de no haver pogut trobar a un entrenador com Carlo abans. Mazzone va saber treure el millor d'ell en el final de la seva carrera. Roberto Baggio es va convertir en el capità i en el major ídol de la història dels Rondinelle. El dorsal que va lluir, el 10, està retirat.
Baggio va deixar els terrenys de joc al final de la temporada 2004 als 37 anys. Va jugar en 6 equips en la seva llarga carrera com a futbolista. Els colors que més va sentir van ser els de la Florentina, però el seu últim equip també el va marcar molt, el Brescia.
És el cinquè màxim golejador de la història de la lliga italiana i també ocupa la mateixa posició en la història de la selecció italiana. És l'únic jugador italià que ha estat capaç de marcar en tres campionats del món seguits.
La trajectòria de Baggio amb la selecció italiana mereix un capitulo a part. Amb l'azzurra va tenir una història agredolça. La seva “vida” amb la selecció es va veure marcada, per sempre, per la final del Mundial del 94. Hi ha una frase que ho diu tot: “Aquell penal l’he tirat de totes les formes, en somnis, en el passadís de casa i sempre l’he marcat, va ser el moment més dur de la meva carrera i, si pogués esborrar un moment, seria aquest”.
Va debutar amb la squadra azzurra en un partit amistós contra Holanda el 16 de novembre de 1988. El seu primer gol com internacional el va marcar a l'Uruguai, en el seu tercer partit. En la fase final del Mundial del 90 va marcar un golàs contra Txecoslovàquia. En aquest Mundial va jugar 5 partits i va aconseguir marcar dos gols. Itàlia va quedar tercera.

Però, com ja he dit, el mundial dels Estats Units marcaria la seva carrera. En aquesta cita va passar d'heroi a fracassat en pocs segons. Fallà el penal decisiu que va donar el títol de campió del Món al Brasil. El Mundial no va començar molt bé per a Baggio ja que va fer una primera fase pobra, fins i tot el seu entrenador va prescindir d'ell en moments importants, com contra Noruega. Però a partir dels vuitens Roberto va treure tota la seva màgia i gràcies a ell Itàlia arribà la final. Contra Nigèria va rescatar a la seva selecció de l'eliminació i la va ficar a quarts amb dos gols. En la ronda següent va eliminar a Espanya amb un golàs, marca de la casa. En semifinals va tornar a marcar per partida doble, Itàlia va superar per la mínima a Bulgària i Baggio estava al cel. Però el destí ja estava escrit i el 17 de juliol de 1994 no era el seu dia. Va llançar el penal decisiu i el va fallar. Sacchi el va obligar a tirar-lo, sabent que tenia dolors en el turmell, i el fallà clarament. Aquest va ser el seu pitjor moment. El crac va demostrar, amb el pas del temps, saber sobreposar-se a aquesta pesada llosa que sempre el seguirà. Una dada curiosa és que és el millor llançador de penals de la història d'Itàlia, però la seva carrera quedarà per sempre marcada per un penal fallat.

En el Mundial de 98 també va participar. Itàlia va caure contra França als quarts i ell va marcar dos gols.
El seu acomiadament de la selecció va ser en un amistós contra Espanya el 28 d'abril del 2004.
El seu final com a futbolista professional va ser el 16 de maig en San Siro. L'afició el va ovacionar durant uns minuts. Un merescut adéu a un dels futbolistes més grans que ha donat Itàlia en tota la seva història.
Il divin codino era un jugador diferent. Feia màgia amb la pilota. A més d'això tenia una gran esperit de superació que li va permetre seguir endavant i sobreposar-se a les seves importants lesions.
Quan Roberto Baggio agafava la pilota podia passar qualsevol cosa. Sempre estarà en la memòria dels aficionats al futbol pels seus grans gols i per les seves espectaculars jugades. Per molt que passin els anys la seva màgia mai s'apagarà.

Fins sempre!